Una crítica de la novel·la Amb Home O Sense

multimedia_clip.pdf

 

 

 



1 comentari

L’exposició de Quim Monzó

Davant del fet que a Quim Monzó li han dedicat una exposició al Centre d’Art Santa Mònica, visito l’event i em faig algunes preguntes.

En primer lloc em demano si, com a obra d’art, els fragments de vida i de materials produïts arrel d’aquesta vida, em semblen prou artístics. Mira, què vols que et digui. Avui en dia ja no hi ha ni controvèrsia en això de l’art. Ja fa temps que tot s’hi val. La gràcia és que el fet que una vida s’exposi d’aquesta manera a la contemplació li dóna directament l’status d’obra d’art en un moment en que fer de la pròpia vida una obra d’art és un slògan força acceptat. Llavors, l’exposició respon plenament a l’esperit d’aquest temps. Ah, està bé. La resposta em satisfà.

¿I tu per què creus que aquest senyor té tant d’interès per les pàgines web de receptes si després no cuina a casa? En unes fotos que li fan titulades "24 hores en la vida de Quim Monzó" se’l veu com menja tot sol en un bareto amb taules de fòrmica. Aquestes fotos no són una premissa massa exacta, ja ho sé, però aquest contrast entre l’interès per la cuina i el que el protagonista menja en realitat, em fa platejar la hipòtesi que potser visita pàgines web de receptes com altres visiten pàgines porno, i gaudeixen imaginant plaers que no tasten directament. És clar, deu ser això. Encara que mai hagués pensat que fos possible ser un voyeur de nyoquis de carbassa i de sarsueles de llamàntol. Quina gràcia, aquest Monzó. És tot un personatge. Es mereixia una exposició!



1 comentari

novel·les de la tercera edat

El cap de setmana he llegit dos llibres:"Petons de diumenge" de la Sílvia Soler i "Entra el espectro" del Philip Roth. Totes dues tenen protagonistes intel·ligents i jubilats: la Valèria, amb un tumor de matriu en fase de paliatius i el Zuckermann, amb seqüeles de càncer de pròstata consistents en incontinència urinària i impotència. Tan intel·ligents tots dos i tan lúcids que sembla que estàs dins el seu cap i, molt pitjor, dins el seu cos decrèpit. Deu ser per això que estic com si m’haguessin clavat un jec d’òsties avui?! Quin mal rotllo, perfavor! Ja sé que m’haig de morir i que m’haig de fer vella. Però potser amb una vegada que em passi serà més que suficient. Viure-ho per partida doble, un cap de setmana de primavera, és innecessari i imprudent. Sobretot si aquesta xafogor que ha entrat de cop et fa pensar "me’n vull anar a viure a Finlàndia ja!". És un avís per si a algú més se li acudeix la brillant idea de llegir alhora aquestes dues novel·les de la tercera edat. 



Comentaris tancats a novel·les de la tercera edat

parelles estranyes

L’amor ajunta gent que mai no coincidiria per altres raons. Un professor de filosofia amb una pintora noruega. Un paraplèjic amb una ensinistradora de dofins, una negra baixeta amb un paracaigudista de l’exèrcit espanyol, una cuinera grassoneta amb una estudiant de relacions publiques quinze anys més jove que ella… Sembla que l’amor faci acudits i es diverteixi obligant persones innocents a barrejar-se amb qui no té res a veure amb ells. Segons com es miri, l’amor opera de la mateixa manera que els seients aparellats d’un autobús.
Com aquell dia que un senyor innocent com un enamorat, amb un clatell que delatava com n’era de presumit, anava assegut al 17. Dues cicatrius com dues diademes a l’occipital pelat delataven dues intervencions de transplantament capil·lar que no li havien servit de gaire res perquè era ben calb. Amb qui devia estar implicat sentimentalment, ell? ¿Amb un motorista heavie, tot i que li feia angunia la velocitat i preferia el transport públic per desplaçar-se dins la ciutat? Va sonar-li el telèfon a l’alçada de passeig de Gràcia amb Casp i va dir ‘si?’. La senyora del seu costat va parar l’orella per veure què esbrinava sobre el tema. Només va ser una conversa breu sobre una comanda que ja estava llesta. La senyora, que venia del mercat amb un cistell ple de verdures fresques, es va quedar una mica decebuda.
A la parada següent el senyor calb va baixar esbalotat. De sobte s’havia adonat que ja havia arribat. La senyora del cabàs es va quedar una mica trista per la història d’aquell home pelat que ja mai no coneixeria. El desconegut calb havia marxat del seu costat i ara el trobava a faltar. I això que segur que era gay. Quines parelles tan estranyes es formen als autobusos contínuament, potser més estranyes i tot que les que forma l’amor.

1 comentari

un conte que no m’han volgut

Hola amics, quan de temps sense veure’m.
Escric aquí per reciclar un conte que no m’han volgut al concurs de relats del tmb. Quina humiliació! El vaig escriure molt ràpid i és una bestiesa, mai millor dit, però a mi em fa gràcia. El deixaré penjat perquè tots pogueu dir perquè creieu que no me l’han acceptat.
Es titula “Els animals són persones” i fa així:
-Alguna vegada ho has fet al bus?
-A l’N4, no…
-Doncs som-hi…
I el Bobby va muntar la gossa Dolly.
La gràcia de la història és que una pensa que són dues persones, els personatges, i després resulta que són dos gossos, o que potser no són dos gossos…
Una amiga meva diu que al bus no hi poden pujar gossos i que me’l deuen haver rebutjat per això. Un altre amic meu diu que el conte no val res. A mi m’agrada, és un conte filosòfic. I, en tot cas, és molt millor que la majoria dels que sí que han estat acceptats.
Espero que sapigueu assaborir la ironia destralera d’aquestes línies.

Comentaris tancats a un conte que no m’han volgut

en anglès

Tinc molta son. No sé què faig posant-me a escriure, si quan estic cansada només faig pífies.

Les dues últimes nits he dormit malament. El meu germà llegia la seva tesi aquest matí i com que estava inquiet amb l’espera, tenia la tele encesa, obria la nevera, passejava pel passadís i es deixava tots els llums oberts. Cada nit, fins cap a les tres. I jo m’havia d’aixecar aviat.

Avui ha anat tot molt bé. El meu germà ha esdevingut doctor i després hem dinat en un bon restaurant. Un físic del tribunal s’ha assegut al meu costat i ha tingut molta paciència amb mi quan li he preguntat si els del seu ram ja havien decidit si la matèria era infinitament divisible o no ho era. Em sembla que a la gent que sap molt, de tant en tant la distreu una mica de conversa que no porta enlloc. Ha estat un dinar molt agradable i hem practicat l’anglès. Els meus pares, que no en saben, també.

Ahir, vés per on, per sorpresa també vaig practicar l’anglès. Casualment. Vaig anar a la biblioteca Bonnemaison a tornar llibres i a escoltar una xerrada d’una feminista i vaig veure que en aquell moment començava una entrevista amb Richard Ford, l’escriptor. Emocionada:

-És aquí, Richard Ford?! És aquí?! (en el mateix espai-temps que jo?!)

-Sí, baixant per les escales a mà esquerra,…

Entre una feminista intel·lectual i reputada i un escriptor dels bons, dels que m’agraden, per mi no hi ha dilema. Richard Ford, per sorpresa!

Necessitava parlar amb Richard Ford urgentment feia dies. Quan escric, els diàlegs m’esquiven, se’m resisteixen, em surten teatrals i horribles. En canvi, els diàlegs de Richard Ford són una mínima expressió, una sublimació, un destil·lat. Com s’ho fa? com s’ho fa?! Es pot saber com s´ho fa!!

Durant la xerrada, l’escriptor va dir una cosa impactant. La vaig apuntar a la meva llibreteta moleskine de noia que vol ser escriptora. Va dir: Has de començar una novel·la amb el mateix estat d’ànim amb que et cases. Jo no m’he casat mai però moltes vegades he volgut casar-me amb diferents persones, així que creient que l’entenia, vaig guardar la frase per comparar-la amb els sentiments que tindré el gran dia (que comenci a escriure una novel·la).

Al torn de preguntes vaig ser la primera a aixecar el braç, com en ressort.

-Com ho fa per escriure un diàleg, senyor Richard Ford?!

 

 

 

 

3s comentaris

Cuines Santa caterina, quina decepció!

Ens feia molta il·lusió anar a sopar al restaurant de disseny que havien obert feia mesos al costat de casa, al local de disseny de sostres alts de fusta, tot negre i amb arbres artificials, sovint amb gent a fora esperant. Però quina decepció!
Ja va començar que ens van fer seure com en un menjador de beneficència, en taula compartida amb gent que no ens interessava un borrall, de qui no volíem escoltar la conversa i amb qui, encara menys, compartir la nostra. Això d’entrada. Després, d’estovalles ens van posar un tall de paper amb els preus astronòmics del que hi havia per menjar. Això sí, els plats, ovalats. Però tu mateix havies de parar taula com si fossis a la taula del col·legi.
Tot això vam fer-ho de bon grat, pensant que el que venia després seria digne i gratificant i que, contrastant amb l’entrada, encara deixaria els nostres paladars més impressionats. Però ve’t aquí que, potser no vam saber escollir:
Entrants:
-Ajo blanco: un plat fondo ple de maionesa barrejada amb aigua per fer-la clareta.
-Sopa de carbassa: Igual que la sopa de pot de la knorr que tenim oberta a la nevera.
Segons:
-Envoltini de tocino amb formatge de cabra: Semblaven envoltini de sola de sabata farcits amb tranchetes del super Dia de la cantonada.
-Risotto d’espàrrecs amb foie: Era verd i semblava acabat de vomitar, i el foie encara l’estem buscant.
Els vins, de Rioja i de la Ribera del Duero, eren bons però no prou bons per esborrar tantes males impressions.
Postres: No ens vam atrevir a demanar-ne.
El servei, quin servei! El podran substituir aviat per robots-cambrers sense que ningú pensi que s’hi ha perdut res.
A la sortida vam pagar religiosament i els vam dir que per allà no ens hi veurien més. Ens va semblar que tant els era.
No tornarem.

Comentaris tancats a Cuines Santa caterina, quina decepció!

de part de Sant Agustí

Acabo de llegir una frase molt bona a les Confessions de Sant Agustí (llibre IV, 21):

Perquè un bon cavall és objecte de gran estimació de qui personalment no desitja ser cavall.

Comentaris tancats a de part de Sant Agustí

què em poso?

Aquests dies he estat llegint coses feministes i coses sobre teoria queer. Semblava encertada la idea que la dona no neix sinó que es fa (Beauvoir) i de vegades no es fa (Wittig), que el gènere és una qüestió cultural, i tal. Però ara, mirant per la finestra veig  un colom tot estarrufat que empaita  una femella i ja no ho tinc tan clar, tot plegat. Potser algun dia la societat va accentuar les diferències sexuals amb finalitats perverses però ara, aquests corrents que les volen diluir no són pas menys artificials. Saps què? em penso que em tornaré a deixar els cabells llargs. I si no fossin tan incòmodes, també em posaria talons alts… Totes aquestes teories, s’estan retratant. En el fons no fan res més que llançar una versió intel·lectualitzada de la típica pregunta femenina Què em poso?. Tant és si al final decideixen sortir al carrer amb calçotets, tot segueix sent el mateix. Les dones som dones i no s’hi pot fer res.

Comentaris tancats a què em poso?

la ballarina

Tal com la ballarina després d’exhibir-se al públic es retira de l’escenari, de la mateixa manera, la praktrti (la matèria) es replega un cop s’ha donat a conèixer al purusa (la consciència).
La dansa de la prakrti, estrofa 59 del Samkhya. Fragmenta ed.
¿I què haig de fer ara que la ballarina s’ha amagat, si la meva consciència solitària il·luminada m’importa un rabe i jo només vull que la ballarina torni a sortir i torni a ballar per mi?

Comentaris tancats a la ballarina